Novatores

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Els novatores (nom llatí que significa 'innovadors') constitueixen un grup de pensadors, científics, filòsofs, etc., de començaments del segle xviii que al País Valencià i en altres llocs del món hispànic desenvolupen un interès preil·lustrat per les novetats científiques atomistes en oposició a l'escolasticisme tomista i neoaristotèlic, mitjançant l'ús de l'empirisme i el racionalisme. En actiu des del darrer terç del segle XVII,[1] els novatores van ser l'avantguarda científica de la intel·lectualitat espanyola del moment.[1]

Els novatores eren molt conscients de l'endarreriment científic de l'Espanya de la primeria del segle XVIII[1] i en culpaven la rèmora de l'escolasticisme universitari i la marginalitat respecte als grans corrents de pensament europeus. Els novatores van difondre les idees renovadores fora de les aules universitàries, i van ser proscrits i defensats a parts iguals. Igualment, prefereixen fer servir les llengües modernes abans que les clàssiques per publicar la seua obra.

Les seues contribucions van fer que Espanya s'incorporara a la ciència moderna i es generalitzara la difusió del coneixement, tot incorporant-se a la revolució científica.[2] Tanmateix, les diferències de ritme respecte a la il·lustració europea va fer que algunes branques de la ciència avançaren més lentament en el cas espanyol.[3] Va ser el cas de les ciències estrictes, ja que la introducció d'Espanya a la revolució científica es va fer mitjançant un procés lent.[3]

Precedents

El moviment dels novatores va fundar-se l'any 1686 a València, a casa de Baltasar Íñigo, en presència de Joan Baptista Coratjà i Tomàs Vicent Tosca. La idea inicial era crear una mena d'acadèmia matemàtica. El moviment es va donar com a primera tasca la renovació de les idees i les pràctiques científiques existents. Continuen la tasca encetada per l'Acadèmia de València o els treballs del matemàtic i astrònom Josep Zaragoza i Vilanova, d'Isaac Cardoso, de Juan Caramuel i del metge valencià Juan de Cabriada.

Les generacions de novatores

Per l'extensió en el temps del moviment, es parla de diverses generacions de novatores, una primera a la qual pertanyen Antonio Hugo de Omerique, Juan Bautista Juanini o Diego Mateo Zapata (nascuts en 1634, 1636 i 1644, respectivament);[4] una segona a la qual pertanyen Joan Baptista Coratjà, Gabriel Álvarez de Toledo, Manuel Martí o Juan de Cabriada (nascuts en 1661, 1662, 1663 i 1665);[5] i una última, la dels hereus en la primera Il·lustració, a la qual pertanyen Gregori Maians i Siscar, Jordi Juan i Antonio de Ulloa (nascuts en 1699, 1713 i 1716). La classificació no s'utilitza extensament, entre d'altres motius per la dificultat d'etiquetar a novatores que, per edat, serien d'una generació anterior, com Juan Caramuel o Josep Zaragoza (nascuts en 1606 i 1627); o intermèdia entre la primera i la segona, com Tomàs Vicent Tosca (nascut en 1651). D'altra banda, un dels representats més destacats de la primera il·lustració a l'Estat espanyol, Benito Jerónimo Feijoo (nascut en 1676), per edat és més proper als novatores de segona generació que als Il·lustrats pròpiament dits.

Va haver-hi nuclis novatores en diverses ciutats,[6] destacant especialment el valencià.

Novatores a València

Alguns nobles actuaren com a mecenes de biblioteques, acadèmies i tertúlies, que no eren noves, però fins aleshores havien tingut caràcter literari i artístic. El pas a temes científics va ser un dels símptomes més clars de la incipient mentalitat que conduiria cap a la Il·lustració. Amb les tertúlies del comte de l'Alcúdia[7](Acadèmia de València) i del Marqués de Villatorques (Josep de Castellví),[8] on assistien Tomàs Vicent Tosca, Joan Baptista Coratjà i Manuel Martí (el deán Martí), el nucli dels novatores valencians es considera fundat en 1686 amb una reunió en casa de Baltasar Íñigo, on van acudir Coratjà i Tosca. La idea inicial era crear una espècie d'acadèmia matemàtica. El movimient va tindre per primera llavor la renovació de les ideees i les pràctiques científiques existents. Entre els seus precedents hi havia els treballs del matemàtic i astrònom José Zaragoza, de Isaac Cardoso i de Juan Caramuel i també del metge valencià Joan de Cabriada.

« Que es lastimosa y aun vergonzosa cosa que, como si fuéramos indios, hayamos de ser los últimos en recibir las noticias y luces públicas que ya están esparcidas por Europa. Y asimismo, que hombres a quienes tocaba saber esto se ofendan con la advertencia y se enconen con el desengaño. ¡Oh, y qué cierto es que el intentar apartar el dictamen de una opinión anticuada es de lo más difícil que se pretende en los hombres! »
— Juan de Cabriada

Carta filosófico-médico-chymica, 1687.[9]

L'ambient intel·lectual valencià va caracteritzar-se per un increment progressiu en l'exigència crítica, enllaçant la tasca dels novatores amb la dels primers il·lustrats com Gregori Maians; tot diferenciant-se dels altres nuclis; especialment de Feijoo, del qui es distancien explícitament.[10]

Representants

Referències

  1. 1,0 1,1 1,2 Ruiz i de Pazzis 2008, p. 17
  2. Ruiz i de Pazzis 2008, p. 16
  3. 3,0 3,1 Mestre Sanchis 2008, p. 43
  4. Jesús V. Cobo Juan Bautista Juanini (1636-1691): saberes médicos y prácticas quirúrgicas en la primera generación del movimiento novator, tesis doctoral, 2006, Facultad de Medicina de la UAB.
  5. També s'hi inclourien José Rodríguez, el pare Martín Miñana o el dominic Jacinto Segura. Inke Gunia, De la poesía a la literatura: el cambio de los conceptos en la formación del campo literario español del siglo XVIII y principios del XIX, Iberoamericana Editorial, 2008, ISBN 8484893448, pg 56.
  6. A més des nuclis de València, Saragossa, Sevilla, Cadis, Madrid), hi hagué altres nuclis, considerats com a novatores o preil·lustrats, recollits a la següent bibliografia:
  7. García Cárcel, R. (1999). Las Culturas del Siglo de Oro. Madrid: Historia 16, págs. 200 - 201. ISBN 84-7679-126-7.
  8. Yolanda Gil Saura, Los gustos artísticos de los «novatores» valencianos en torno a 1700: la colección de pintura de los marqueses de Villatorcas
  9. Citada en Miguel Ángel Quintanilla i José Manuel Sánchez Ron (1998) Ciencia, tecnología y sociedad, Madrid: Santillana, ISBN 84-294-4976-0, p. 89
  10. ...en el campo de la investigación histórica podrá seguirse con claridad el entronque del reformismo de los valencianos, vanguardia del movimiento ilustrado, con el criticismo del barroco castellano. Desde Nicolás Antonio, Aguirre y el deán Martí, figura apenas conocida, y don Gregorio Mayans, los estudios históricos seguirán un proceso creciente de exigencia en la objetividad crítica... dos aspectos: hispanismo y método, determinarán su postura frente al P. Feijoo. Porque la obra del benedictino no es del agrado de los reformistas valencianos. Si confiesan el mérito de Feijoo supersticiones... nunca verán en él un científico. Censurarán... al ensayista, no siempre bien informado, sin rigor metodológico y que no recurre a las fuentes originales... por otra parte, el inmoderado uso de los diccionarios extranjeros... en menosprecio de los libros españoles. Antonio Mestre, Historia, fueros y actitudes políticas: Mayans y la historiografía del XVIII, pg. 33-34.

Bibliografia

Enllaços externs